El que sóc a punt de contar sobre la meva primera nit a Nova York farà somriure els americans; és més, és amb aquesta intenció que ho escric. En un llibre del meravellós Rudyard Kipling, recordo haver llegit els temors experimentats pel salvatge Mowgli el primer cop que es va ajeure dins una cabana coberta: la sensació del sostre dalt del cap li resultà tan insuportable que es veié obligat a anar a tombar-se fora, sota els estels. Bé, doncs! Aquesta nit he estat a prop de sofrir una petita angoixa similar, on apareixien els gratacels, els grans cartells publicitaris sobre mi, els enormes depòsits vermells damunt dels suports de metall fos; massa coses enlaire, en veritat, no hi havia prou calma allà dalt. I a més, aquests sis milions d’éssers humans apinyats als voltants, aquesta aglomeració de gent, aquesta concurrència excessiva pertorbaven el meu descans. Oh! Els gratacels, deformats i allargats en somnis! Un en particular (el del trust del cautxú, si no m’equivoco), que s’alçava molt a prop d’allà, tot de marbre i aparentment prou feixuc per posar-se a tremolar, m’aixafava com una llosa i, de vegades, alguna al·lucinació me’l mostrava inclinat i ruïnós…

Avui és diumenge; el matí s’aixeca dins una boira feixuga i humida; farà un dels dies calorosos d’aquesta estació tardorenca que aquí anomenen «l’estiu indi». Sobre Nova York pesa la malaptesa dels diumenges anglesos i, a les avingudes, els cotxes elèctrics han concedit una treva a la bullícia. No hi ha res a fer, els teatres descansen i fins demà no podré començar a assistir als assajos de la representació dramàtica que m’ha dut a Amèrica. En aquest districte, però, a poca distància, es troba Central Park, puc veure’l des de la meva finestra, amb els arbres ja sense fulles; aniré allà, doncs, a cercar una mica d’aire i de pau.

El que us explicaré sobre la meva primera nit a Nova York farà somriure els americans; aquest és l'objectiu amb el qual ho escric.
En un llibre del fabulós Rudyard Kipling, recordo haver llegit els moments de pànic del salvatge Mowgli durant la primera nit en què dormí en una cabana coberta: la sensació de sentir un sostre sobre el seu cap ben aviat se li féu tan insuportable, que hagué d’anar-se'n a dormir a fora, sota el cel estrellat. Doncs bé, aquella nit pràcticament vaig sentir una angoixa anàloga, i era degut als gratacels, als enormes rètols de publicitat a sobre meu, als dipòsits d'aigua sostinguts sobre les seves xanques de ferro colat; sens dubte, massa coses a l'aire; no hi havia prou tranquil•litat allà dalt. I a més a més, aquells sis milions d'éssers humans amuntegats allà al voltant, aquella densitat de gent, aquella superposició excessiva m'oprimien la son. Oh, els gratacels, esguerrats i escampats com en somnis! Un de particular (el del trust de cautxú, si no m'equivoco), que sobresortia ben a prop, tot fet de marbre que devia pesar tant que feia tremolar, m'aixafava com una gran càrrega i, de tant en tant, alguna al•lucinació me'l feia veure inclinat i desplomant-se.

Avui és diumenge; el matí es lleva enmig d'una boira feixuga i humida; farà un d'aquests dies càlids de la temporada de tardor que aquí anomenem "estiu indi". A Nova York pesa la matusseria dels diumenges anglesos i, a les avingudes, els cotxes elèctrics han concedit una treva a l'agitació. No hi ha res a fer, els teatres descansen i no serà fins demà que podré començar a anar als assajos del drama que m'ha portat fins a Amèrica. Però al veïnat, ben a prop, es troba Central Park; el puc veure des de la finestra, amb els seus arbres esfullats; hi aniré, doncs, a buscar una mica d'aire i de pau.

El que explicaré ara de la meva primera nit a Nova York farà somriure els Americans;
també ho escric amb aquest propòsit. En un llibre del meravellós Rudyard Kipling,
recordo haver llegit els terrors del salvatge Mowgli la primera nit que va dormir
en una cabana tancada: l'impressió de sentir un sostre sobre el seu cap li va resultar
tan insoportable, que es va veure obligat a estirar-se fora sota les belles estrelles. Bé! Aquesta nit
he estat a punt de patir una petita angoixa semblant, i han sigut els gratacels, els grans rètols de publicitat sobre meu, els grans barrils vermells muntats sobre les seves xanques de ferro, l'ambient estava massa carregat, allà no hi havia prou tranquil·litat.
I a més, aquests sis milions d'éssers humans atapeïts, aquesta abundància de món, aquesta superposició
en excés oprimien el meu somni. Oh! Els gratacels, distorsionats i allargats en els somnis! Un en
particular (aquell del trust del cautxú, si no m'equivoco), un que aflora molt a prop, un
tot de marbre que deu ser pel seu pes per posar-se a tremolar! M'aclaparava com una sobrecàrrega, i
a vegades alguna al·lucinació feia que estigués inclinat i en ruïnes...

Avui és diumenge; el matí s'aixeca amb una boira feixuga i enganxosa; farà un dia de calor d'aquesta temporada de tardor que aquí anomenen "Indian Summer".
A Nova York pesa l'ensopiment dels diumenges anglesos i, en les avingudes, els cotxes elèctrics
han acordat una treva d'agitació. Res a fer, els teatres estàn buits i demà nomès podré començar a seguir els assajos del drama que em va portar als Estats Units.
Però pels
voltants, molt a prop, hi ha Central Park, que puc veure desde la meva finestra, amb els seus arbres ja
desfullats; així que hi aniré a buscar una mica d'aire i tranquil·litat.

El que ara explicaré sobre la meva primera nit a Nova York farà riure els americans; si bé és també aquest l'objectiu amb què ho escric. En un meravellós llibre de Rudyard Kipling, recordo haver llegit els espavents del salvatge Mowgli la primera vegada que va dormir en una cabana closa: la impressió de sentir un sostre sobre el seu cap se li va fer tan insuportable que va haver de sortir fora i dormir al ras. I doncs! Aquesta nit he patit una petita angoixa semblant: els gratacels, els anuncis publicitaris sobre la meva testa eren les grans botes vermelles pujades a les seves xanques .; massa coses, certament, poca calma des d'allà dalt. I després, aquests 6 milions de persones entaforades a l'entorn, aquesta abundància de gent, aquesta superposició oprimien el meu somni.Oh, els gratacels, deformats i allargats s'acomodaven al meu somni! Un en particular ( el d'un trust de cautxú, si no m'equivoco), un que apareixia allà molt a prop, un tot de marbre que deu pesar una calamitat. M'esclafava com una sobrecàrrega i de vegades alguna al.lucinació me'l feia veure talment com s'inclinava i s'esfondrava...

Avui és diumenge, el matí s'ha llevat amb una boira espessa i humida; farà un d'aquells dies càlids de tardor que aquí anomenen "estiu indi". A Nova York es nota que és diumenge perquè als carrers hi ha molts menys cotxes. Res a fer, els teatres estan tancats i m'hauré d'esperar a demà per poder continuar amb les repeticions del drama que m'ha portat a Amèrica. Però al veïnat, ben a prop, hi ha Central ParK. De fet, el veig des de la finestra, amb els seus arbres ja sense fulles.M'hi aproparé a prendre l'aire i a buscar una mica de pau.